El gran sentinella
Durant els segles XV, XVI i XVII, la costa catalana vivia en alerta constant davant les incursions de pirates provinents del nord d’Àfrica i altres indrets de la costa europea. Com a resposta, es va desplegar una xarxa de torres de guaita i defensa al llarg del litoral, construïdes per vigilar el mar, alertar la població i oferir resistència armada. Entre aquestes edificacions destacava l’anomenada Torre Nova de Salou.
L’any 1666, les autoritats locals van realitzar gestions davant la Cort per obtenir el permís reial per construir una torre al port de Salou. La necessitat d’aquesta fortificació es justificava pel fet que els pirates desembarcaven sovint en aquella part de la costa, capturant persones que treballaven als camps i assaltant les embarcacions de pesca i comerç marítim. La situació era tan greu que molts veïns tenien por de conrear les terres properes al mar, i nombrosos camps quedaven erms, fet que provocava un progressiu despoblament de la zona.
El 21 d’octubre de 1666, la reina va ordenar al capità general de Catalunya que concedís el permís per a la construcció d’una torre al port de Salou. El 10 de desembre del mateix any, es va notificar oficialment la llicència per part del rei Carles II. En aquesta ordre s’establia que les despeses de construcció i l’artilleria necessària per defensar el territori anirien a càrrec dels constructors locals i dels pobles implicats.
Per finançar l’obra, es van utilitzar els diners recaptats mitjançant un donatiu voluntari establert entre els pobles i les ciutats del Camp de Tarragona. A finals de 1679, les obres estaven aturades, fet que va obligar el rei a intervenir novament. El 5 de desembre de 1679, es va emetre un reial decret exigint que es reprenguessin els treballs i que s’informés detalladament de l’estat de les obres i de les necessitats defensives de la costa.
L’encarregat de realitzar l’informe va ser l’enginyer Jerònim Rinaldi (Milà, s. XVII – Catalunya, 1681). Hi indicava que la torre mesurava uns quaranta-cinc pams d’alçada, però que la construcció havia quedat interrompuda a causa de la greu crisi econòmica del moment. També destacava que no hi havia cap personal destinat a la torre. Rinaldi va remarcar la gran importància estratègica del port de Salou, considerant-lo un dels més importants de la costa, ja que servia de refugi per a nombroses embarcacions en temps de tempesta; però, sense una defensa adequada, podia convertir-se en un punt vulnerable davant enemics i pirates.
L’edifici que va arribar fins al segle XX presentava una planta hexagonal, amb un talús exterior que reforçava la seva resistència als atacs. L’interior es distribuïa en diversos nivells: a la planta baixa s’hi trobava una cisterna per emmagatzemar aigua i un espai per allotjar els soldats; a la planta superior, una sala de comandament, un magatzem de pólvora i una petita plataforma d’artilleria a la coberta. Al peu de la torre es va habilitar una bateria amb quatre peces de canó al segle XVIII, que permetien cobrir l’entorn proper en cas de desembarcament enemic.
La Torre Nova fou enderrocada durant els anys seixanta del segle XX, a conseqüència de presentar un estat deficient de conservació en presentar problemes estructurals.
Pla, perfils i elevació de la Torre Nova del Port del Salou amb la seva Bateria immediata construïda l'any de 1742 (s.XVIII). Arxiu General Militar de Madrid. Núm. ref. T-1/18.
Per saber-ne més:
Otiña Hermoso, Pedro (2018): “Pirates i corsaris al Cap de Salou: com si estiguessin en lo moll d’Alger”. A Cultura i Paisatge a la ruta del Cister, nº 11 (2018), pàgs 50-57. [llegir l’article]
Otiña Hermoso, Pedro (2016): Pirates i corsaris. Els atacs contra Vila-seca i la costa del Camp de Tarragona. Agrupació Cultural de Vila-seca. Vila-seca.
