1- ANTIC LLATZARET 

L’antic Llatzaret de Salou va ser construït al 1829 amb l’objectiu de protegir les poblacions costaneres i la resta del país de possibles epidèmies. En un moment en que les malalties contagioses es transmetien ràpidament pel trànsit marítim, aquest edifici, va ser essencial per controlar l’arribada de vaixells.

La necessitat d’un llatzeret a Salou va ser proposada per la Junta Superior de Sanitat de Catalunya, la Junta Municipal de Vila-seca i el Port de Salou, aquestes institucions van destacar la importància de comptar amb una infraestructura on els vaixells susceptibles de transmetre malalties poguessin fer la quarantena obligatòria.

El lloc triat per a la construcció de l’estructura va ser als Pilons, entre la platja de Llevant i la de Capellans, amb fàcil accés al mar, construint-se al 1829 i destinant un metge al 1830, marcant així l’inici de la seva operativa com a lloc de quarantena.

Les naus que arribaven a port eren inspeccionades per detectar possibles casos de malaltia entre tripulants, passatgers o mercaderies, especialment aquelles com el blat, arròs o pebre, que ja havien demostrat ser perilloses, com al 1650, quan van portar la pesta a la zona.

Salou, gràcies als seus ports naturals, va destacar històricament com un centre neuràlgic de comerç marítim. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, es va consolidar com el principal port comercial de la Catalunya meridional, actuant com a port d’exportació dels productes generats al Baix Camp, especialment l’aiguardent. Aquest paper central va provocar tensions amb Tarragona, que aspirava a monopolitzar l’activitat portuària.

Amb la construcció del far del Cap de Salou al 1858, l’activitat comercial marítima es va veure centralitzada definitivament al port de Tarragona. El Llatzaret amb prou feines va arribar a funcionar a causa de les tensions polítiques i comercials, quedant en desús i abandonant-se poc desprès. L’edifici va ser subhastat a finals del segle XIX, posant fi a la llarga tradició comercial marítima de Salou.

2- TORRE NOVA

La Torre Nova, bastida al segle XVII dins el pla reial de fortificació de Carles II, protegia els accessos marítims a la badia de Salou, de planta hexagonal i amb bateria de canons, servia per vigilar el litoral i connectar amb altres punts defensius. Enderrocada als anys seixanta per la pressió urbanística, avui només en resten vestigis i documentació gràfica.

Durant els segles XVI i XVII, la costa catalana vivia en alerta constant davant les incursions de pirates provinents del nord d’Àfrica, com a resposta, es va desplegar una xarxa de torres de guaita i defensa al llarg del litoral, construïdes per vigilar el mar, alertar a la població i oferir resistència armada.

La Torre Nova fou aixecada durant la segona meitat del segle XVII, com a part d’un pla reial de fortificació impulsat durant el regnat de Carles II i Maria d’Àustria, substituïa una antiga fortalesa destruïda el 1649. El nou edifici tenia la missió de protegir un punt estratègic del litoral i controlar els accessos marítims a la badia de Salou, una zona especialment vulnerable i d’interès per la seva condició de port natural.

De planta hexagonal, una tipologia poc freqüent, la torre presentava un talús exterior que reforçava la seva resistència als atacs. L’interior es distribuïa en diversos nivells, a la planta baixa s’hi trobava una cisterna per emmagatzemar aigua i un espai per allotjar els soldats; a la planta superior, una sala de comandament, magatzem de pólvora i una petita plataforma d’artilleria a la coberta. Al peu de la torre es va habilitar una bateria amb quatre peces de canó, que permetien cobrir l’entorn proper en cas de desembarcament enemic.

La seva ubicació privilegiada permetia la vigilància visual del litoral i la connexió amb altres punts defensius com la Torre Vella. A més, formava part del recorregut del Camí de Ronda, una línia costanera de patrullatge utilitzada per les guarnicions militars.

Tot i la seva importància històrica i arquitectònica, la Torre Nova fou enderrocada durant els anys 60 del segle XX, a causa de la pressió urbanística derivada del creixement turístic de Cap Salou. Avui en dia, només es conserven alguns vestigis integrats en edificacions privades i documentació gràfica com plànols i fotografies, aquests testimonis ens permeten reivindicar el paper d’aquesta construcció dins el sistema de defensa del litoral de Salou en època moderna.

3- NIU DE METRALLADORES DE PORROIG 

Durant la Guerra Civil, el temor a desembarcaments franquistes va motivar la construcció de fortificacions al litoral de Salou. El niu de metralladores del Porroig, aixecat sobre la roca amb galeries subterrànies i dues cambres circulars, és un dels pocs que es conserven i destaca per la seva singularitat a Catalunya.

Al juliol de 1936 s’iniciava una insurrecció militar amb l’objectiu de derrocar el govern de la República, el cop va fracassar en una part important del territori, provocant una divisió entre el bàndol republicà i el bàndol sollevat encapçalat per Franco. Aquesta fractura donaria pas a una guerra llarga i devastadora que duraria gairebé tres anys.

La por a desembarcaments franquistes a la costa va desplegar un pla de vigilància i defensa litoral, que implicava la construcció de trinxeres, bateries de canons i nius de metralladores a la costa.

Salou, per la seva posició estratègica esdevingué un punt clau, on el comandament de Medrano va construir diverses fortificacions preparades per generar foc creuat i cobrir punts d’accés per mar i terra.

El niu de metralladores del Porroig és un dels pocs que es conserven i un dels més singulars. Construït directament sobre la roca i format per murs de maó i galeries subterrànies de formigó, connecta dues cambres de foc i una sala de munició, cada cambra o niu presenta una morfologia circular, poc habitual a Catalunya, comparable a les de Blanes o Mont-roig. Cadascuna compta amb tres espitlleres: una frontal i dues laterals, orientades per cobrir una àmplia franja costanera, des del sud-est fins al sud-oest. Aquest conjunt defensiu no només respon a criteris militars de l’època, sinó que és avui un testimoni patrimonial valuós de la dimensió militar del conflicte a la rereguarda catalana, i de la memòria d’una guerra que va marcar profundament el territori.

4- SUBMARINS 

Durant la primera guerra mundial (1914-1918) alguns submarins alemanys van efectuar atacs al litoral mediterrani de la península ibèrica, arribant notícies d’atacs propers a Salou al 1916.

Espanya era un país neutral, sense intervenció a la guerra, les seves aigües estaven excloses del conflicte fins a les tres milles (uns cinc kilòmetres i mig), fet que aprofitaven les naus mercants per poder viatjar sota protecció, sortejant els perills al anar pegats a la costa. Els submergibles alemanys guaitaven els límits de les aigües internacionals, esperant en aquells punts on les naus les envaïen. El Golf de Sant Jordi, comprès entre el Cap de Salou i el de Tortosa era un d’aquests llocs, les naus preferien anar directament d’una punta d’un cap a l’altre sense bordejar la costa, entrant en aigües sense protecció i patint atacs del submergibles.

En les nostres costes vam tindre la presència de 3 submarins alemanys del model U-boat, el U-34, el U-35 i el U-64, amb un total d’enfonsaments documentats al golf de 10 de vaixells entre el 1916 i 1917.

Buscaven enfonsar aquelles naus mercants que portaven subministres als seus enemics. Les avisaven mitjançant una sirena i canonades, per aturar-les i exigir la documentació, si pertanyies al bàndol contrari deixaven un temps de cortesia per abandonar la nau i després la enfonsaven.

Tot i que no sempre es salvava la tripulació, si aquesta intentava fugir o atacava, era canonejada o torpedejada sense miraments, alguns dels mariners que abandonaven les naus arribaven a les costes de Salou, així com alguna de les seves víctimes mortals.

L’ U-35 va ser el que més a prop va actuar, podent observar i escoltar la seva activitat des de Salou, el temible submergible és una llegenda dins del mon bèl·lic, sent el que més vaixells ha enfonsat en tota la història, amb més de 200 registrats.

Va atacar 4 naus mercants el 18 de febrer del 1917, enfonsant el Skogland, el Guido i el Giuseppe, que va intentar fugir i va rebre una canonada que va acabar amb la vida d’un jove carboner de 17 anys, ferint de gravetat també a un altre tripulant. El Janeta va poder fugir, refugiant-se al Cap de Salou i arribant ràpidament al port de Tarragona, amb un fumejant canó que va utilitzar en la seva defensa.

Durant la Guerra Civil Espanyola, les costes catalanes van presenciar l’activitat de submarins italians. El bàndol sollevat, amb estretes relacions amb el govern italià, va utilitzar aquests submergibles per patrullar les aigües amb l’objectiu d’interrompre el trànsit d’armes, tropes i sobretot combustible per part dels republicans.

Inicialment comandats per tripulacions italianes, aquests submarins van començar progressivament a ser dirigits per mariners espanyols, fet que va millorar la seva eficàcia gràcies al coneixement detallat de la zona i dels objectius. Amb el temps, el bàndol sollevat va adquirir els submergibles per operar-los de manera independent.

Els submarins van tenir un impacte limitat a les aigües de Salou i voltants, principalment a causa de les defenses costaneres com els nius de metralladores, les bateries del Cap de Salou i l’aeròdrom de la Pineda, que asseguraven una resposta ràpida i dificultaven les operacions dels submergibles, que es veien en l’obligació de romandre sota l’aigua per evitar ser localitzats i atacats per l’aviació.

Això provocava atacs precipitats sobre les naus, fallant els torpedes i delatant la seva posició, arribant a les costes o impactant contra l’espigó de Tarragona.

A més el sistema d’identificació que utilitzaven els submergibles va demostrar ser poc eficient, aquest es basava en fitxes amb els perfils de les embarcacions objectives, nom i color, fet que va provocar que moltes naus canviessin la seva aparença per evitar ser reconeguts.

La població local també es va implicar en aquesta lluita marítima, guaitant les aigües properes als ports amb els pesquers, que no eren considerats objectius militars.

El Jalea, el Tonicelli, el Ferraris, l’Onice , el General Mola II i el General Sanjurjo van ser els submergibles que van vigilar la nostra costa sense aconseguir enfonsar cap embarcació,

El General Sanjurjo va dur a terme importants missions de reconeixement. Aquestes incloïen la localització de defenses costaneres com nius de metralladores i bateries, amb l’objectiu de cartografiar al tram de costa entre el Cap de Salou i el de Tortosa. Es volien identificar punts estratègics menys protegits per futurs desembarcaments. Entre les operacions planificades es contemplava un atac a les costes de l’Hospitalet de l’Infant, aprofitant els punts més vulnerables d’aquesta regió.

5- FORTALESA VELLA 

Durant els segles XVI i XVII, la costa catalana vivia sota l’amenaça constant de la pirateria i les incursions marítimes. Els ports naturals com el de Salou, ben protegits del vent i amb accés directe a l’interior del territori, esdevenien espais estratègics tant per al comerç com per a la defensa. Aquesta vulnerabilitat costanera, especialment acusada al sud de Catalunya, va empènyer les autoritats a reforçar la vigilància i bastir sistemes de defensa per protegir les poblacions, els vaixells i les mercaderies.

En aquest context s’emmarca la construcció d’una fortificació al cap de Salou, a la zona coneguda com la Punta del Porroig. Segons fonts documentals i tradició local, aquesta fortalesa es va alçar cap a mitjan segle XVI, durant el regnat de Carles V, l’objectiu era clar, frenar els atacs de corsaris provinents del nord d’Àfrica i de les flotes enemigues que rondaven pel Mediterrani occidental. El recinte militar hauria disposat de guarnició permanent i artilleria, i ocupava un punt privilegiat per al control visual de la badia i dels accessos marítims al port.

Aquesta construcció defensiva s’hauria mantingut activa durant dècades, i apareix representada en mapes i gravats de l’època com una estructura destacada del litoral salouenc. Al 1660, el conegut enginyer militar Cavaller de Beaulieu ja representa en els seus plànols una fortificació bastionada al mateix indret, confirmant-ne la rellevància estratègica. Tot i així, les convulsions polítiques i bèl·liques del segle XVII marcarien el seu destí.

L’any 1641, en plena Guerra dels Segadors, les tropes reialistes comandades pel general Juan de Garay ocuparen Salou, que fins aleshores havia estat controlat per les forces catalano-franceses. Anys més tard, el 1649, i en el marc del setge de Tarragona, Garay va ordenar l’enderroc de les fortificacions de Salou per evitar que tornessin a ser utilitzades com a punt de resistència. La ciutadella o fortalesa del cap de Salou fou desmantellada gairebé en la seva totalitat, i segons els testimonis contemporanis, només quedà dempeus la porta d’accés i una part del port occidental.

Tot i la seva destrucció, la memòria de la fortalesa es mantingué viva. Al llarg del segle XVIII, diversos plànols militars continuaven indicant-ne l’existència com a “Fortalesa Vella”, i fins i tot es projectà la construcció d’un nou castell amb dos canons sobre les restes de l’anterior. Aquest projecte, probablement no executat, mostra com el lloc

continuava essent considerat d’alt valor defensiu, especialment per protegir el port de Salou, que en aquell moment seguia tenint un notable pes comercial.

Avui dia, cap resta visible d’aquesta fortificació sobreviu al cap de Salou. Tanmateix, els testimonis documentals, els mapes antics i la pròpia topografia del lloc permeten reconstruir-ne la història i entendre la funció que tingué durant prop de dos segles. La Punta del Porroig no només ofereix una panoràmica espectacular del litoral, sinó que guarda en silenci el record d’una estructura militar concebuda per defensar el país des del mar.

La Fortalesa Vella forma part del patrimoni històric de Salou i és un exemple del paper actiu que aquest territori tingué en els grans conflictes que marcaren la història moderna de Catalunya. Recuperar la seva memòria contribueix a valorar un passat sovint oblidat i a reconèixer la importància estratègica del nostre litoral més enllà del seu atractiu paisatgístic.