La pedra seca és un testimoni material directe dels processos històrics de transformació del territori, especialment entre els segles XVIII i XIX, vinculats al creixement demogràfic, a l’expansió agrícola i als canvis socioeconòmics derivats de la viticultura i la fil·loxera. Constitueix una empremta física de l’activitat pagesa tradicional i de l’esforç col·lectiu de diverses generacions.

La pedra seca és un element estructurador del paisatge cultural, definint la morfologia de vessants, costers i planes agrícoles. Marges, marjades, camins i cabanes configuren un paisatge identitari, estretament vinculat a la memòria col·lectiva i al caràcter mediterrani.

Les cabanes, marges i altres estructures de pedra seca reflecteixen formes de vida, sistemes de treball i coneixements constructius transmesos oralment, sense suport documental escrit. Representen un saber fer popular basat en l’experiència, l’observació del medi i l’optimització dels recursos locals.

La majoria de marges que trobem (feixes estretes de terra als pendents de la muntanya, separades per marges de pedra), daten del segle XIX, moment d’expansió del conreu de la vinya a Catalunya (a finals del mateix segle coincideix amb l’arribada de la fil·loxera a  França, al Vallespir), i on pren força la idea que alguns d’aquests marges tenen un origen molt més antic, possiblement medieval. Els marges poden tenir diferents funcions: la contenció de la terra en els desnivells (el cas del marge que separa les dues parades de vinya del Pla de Maset), la separació de les finques de diferents propietats, o fins i tot la de protegir camins antics.