La defensa de la salut
El llatzeret era un establiment sanitari situat fora de les zones habitades, on viatgers i mercaderies procedents de llocs sospitosos de patir malalties contagioses n'havien de complir quarantena. En un mateix espai s’unien la necessitat de controlar les mercaderies i els malalts amb la voluntat de combatre el contagi.
La posició estratègica del cap de Salou, amb les seves cales i platges, el va convertir en un centre neuràlgic del comerç marítim mediterrani peninsular. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, es consolidà com el principal port comercial de la Catalunya meridional, actuant com a porta de sortida dels productes manufacturats i agrícoles del Camp de Tarragona. Aquest paper central va provocar tensions amb Tarragona, que aspirava a monopolitzar l’activitat portuària de la costa de Ponent de Catalunya.
El moment àlgid del port de Salou arribà l’any 1770, quan va ser habilitat per comerciar amb ports espanyols i estrangers sense haver de dependre sanitàriament del port de Barcelona. A partir d’aquell moment, des de Salou es podia comerciar amb la resta de ports del món, excepte amb els de les colònies americanes.
L’any 1820 es va construir un nou edifici destinat a Duana, a l’actual carrer de Barcelona, però al novembre d’aquell mateix any, mitjançant un decret de les Corts Constitucionals, se’n va suprimir el funcionament. Aquesta situació deixava al port de Tarragona com a hegemònic al litoral tarragoní. L’any 1826 es recuperà la Duana de Salou i el port tornà a prestar plena activitat. Igualment, aquell any es decidí la construcció del Llatzeret de Salou.
El lloc triat per a l’edificació va ser els Pilons, entre la platja de Llevant i la de Capellans, amb fàcil accés al mar. L’aspecte exterior de l’edifici recordava una fortalesa, amb imponents parets de blocs de pedra. Una gran escalinata descendia fins a gairebé tocar el mar. L’any 1828, una delegació de la Junta Superior de Sanitat de Catalunya es va desplaçar a Salou per comprovar la idoneïtat de l’edifici, i l’any 1829 ja estava en ple funcionament. L’any 1830 hi havia destinat un metge.
La introducció de canvis en la legislació sanitària marítima l’any 1847 va provocar que el port de Salou entrés en decadència i, en conseqüència, l’edifici s’anés abandonant progressivament. Tot i això, es té constància que fins almenys el setembre de 1854 el llatzeret va continuar complint la seva funció, tal com acrediten documents relacionats amb el pagament dels salaris dels empleats.
Vaixells en quarantena
Amb l’epidèmia de còlera de 1833 i 1834 es van emetre ordres molt concretes per evitar que el contagi s’escampés per via marítima. Les mesures adoptades, però, no van ser suficients.
A Salou es va dur a terme una intensa activitat preventiva sanitària: un total de 39 embarcacions van haver de passar quarantena a la seva rada. L’any 1834, el nombre d’embarcacions en quarantena es va duplicar, assolint un total de 78.
La majoria d’aquestes embarcacions procedien de ports peninsulars de l’Atlàntic, especialment de Galícia. També es documenten embarcacions procedents d’Andalusia i de la regió de València i Alacant.
La major part dels vaixells que feien quarantena a Salou amb motiu de l’epidèmia de còlera eren llaüts, tot i que també hi havia barques de pesca i vaixells de més tonatge.
Per saber-ne més:
Otiña Hermoso, Pedro: Sanitat marítima : la defensa de la costa i la salut pública de Tarragona 1720-1930. Tarragona: Centre d'Estudis Marítims i Activitats del Port de Tarragona : Arola, [2014].
